Per què Quator Coronati?

L’any 1886 va fundar-se al si de de la Gran Lògia Unida d’Anglaterra la lògia Quator Coronati. Es tractava d’una lògia “d’estudi” és a dir, que tenia la finalitat d’investigar i aprofundir en el coneixement de la Francmaçoneria a tots nivells (històric, filosòfic, simbòlic, temes que poguessin relacionar-s’hi…) Aquella iniciativa de nou germans tingué tant d’èxit que aconseguí que, anys enllà, s’hagi convertit en un nom genèric per anomenar qualsevol lògia d’investigació arreu del món (sigui quina sigui l’Obediència que l’usi).

D’entre altres llegendes, Quator Coronati fa referència als “quatre sants coronats”, els màrtirs cristians Claudi, Nicostrat, Simforià i Càstor (amb el seu ajudant Simplici), escultors de l’emperador Dioclecià (284-305 dC), els quals es negaren a esculpir una estàtua d’Esculapi (déu pagà de la medicina), raó per la qual foren condemnats. I, després d’ells, foren també executats els quatre soldats romans que es negaren a enterrar-los. Per tant, nou víctimes de la intolerància, simbolitzats en el nombre de fundadors d’aquella primera Quator Coronati anglesa.

A través dels Treballs que anireu trobant a continuació, l’Associació de Lògies Maçòniques Mare Nostrum s’afegeix a l’homenatge d’aquells “sants patrons” descendents dels Collegia Fabrorum, constructors en la Roma clàssica i hereus de la tradició constructora egípcia i epígons de la mítica operativitat medieval que ens mena a la necessària especulació que la nostra societat d’aquest segle XXI exigeix.

“Las Moradas, de Santa Teresa”

L’obra “Las Moradas” de Teresa d’Àvila tindrà com a estudi central les similituds entre el contingut filosòfic de l’obra i el de la Francmaçoneria. S’aprofundirà cadascuna de Las Moradas per ordre.
Del text de Teresa es desprén que era una dona especulativa i alhora operativa en un lligam entre l’esperit i el treball constructiu; a més a més, era esotèrica des del punt de vista del treball interior, en una continuació del fil sorgit dels misteris antics, conformant, tot plegat, un viatge molt atractiu per a nosaltres els maçons.

Primeres Morades”

De “Las Moradas” primeres es desprén que, com nosaltres que cerquem la llum, ella també es pregunta “qui sóc, d’on vinc i on anem” a partir d’allò que per a ella era real, la d’haver estar creats a imatge i semblança del Creador. A fi i efecte d’ascendir cap a Ell, utilitza el símbol d’un castell provist de nombroses estances, tantes com passos calen perquè l’ànima, un diamant invencible i indestructible però que necessita ser polit, aconsegueixi la pròpia evolució; hi ha unes ànimes les quals es limiten a estar-se al camí de ronda, com a vigilants, però sense cap força o intenció d’entrar a l’interior, en un simbol de la por a l’esforç del canvi o de la regeneració interna; també hi apareixen nombroses estances les quals també es poden considerar com a estats de consciència d’aquell interior que ens dóna la vida i alhora n’és font, enmig d’allò que ella denomina “gozo”, és a dir, gaudi o delectança. Per aconseguir-ho cal treure el drap fosc que fa que la Humanitat visqui com en un estat d’eclipsi solar permanent, essent l’oració, segons Teresa, l’instrument perquè un cop, aquest ha ascendit cap a la Divinitat, torna a descendir cap al centre del nostre interior en harmonització perfecta i ordenada, sìmbol d’allò que, en Francmaçoneria, anomenem l’ordenació del Caos, i el “cognoscere ipsum”, el diàleg amb el propi interior, amb la reflexió, sobre què, a qui, i com s’està demanant . No cal confondre el significat de l’oració amb el seu sentit comunament acceptat de ser la via de petició, de sol•licitud, a l`Esser Suprem de favors, solucions i avantatges varis, sense cap esforç personal, en el qual cas, se’l podria lloar si les atorgués, però també maleir si es materialitzessin en forma de desgràcies o injustícies de tota mena.
Teresa insisteix en la necessitat de la humilitat com a via de reconeixement de la nostra posició en relació amb la pròpia realitat per aconseguir, així, la unió mística, és a dir, en llenguatge maçònic, cal la introspecció en silenci evitant les distraccions sobretot mentals, per deslliurar-nos de l’adhesió absoluta al propi ego, “las sabandijas i demonios” com les qualifica ella, que impedeixen el pas de la llum.
El discurs de Teresa sembla inspirat en “Lo Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull en el sentit del pecat d’omissió, allò que no es fa, dit maçònicament: “allò que fem o no fem, ens fa”; parla de “las sabandijas” que es colen dins del castell, semblantmen als metalls, esmentats per nosaltres que, de vegades, també entren dins del Temple.
Al centre del castell hi col•loca el Rei, una figura que a banda de simbolitzar Déu en el seu cas, també es pot identificar amb la Humanitat en la seva totalitat, tot el contrari de l’individualisme, éssent els éssers els quals, mitjançant, els esforços de cadascú a favor de la seva perfecció i poliment, arriben al centre amb el seu brillant perfectament tallat que, alhora, fa brillar el Rei, en cas contrari, el Rei s’apaga; és a dir, el castell és l’herència humana, i és responsabilitat de les seves criatures contribuir a l’avançament o al retrocés de la totalitat.

Segones “Moradas”

“Las Moradas” Segones, com el seu nom indica, serien la continuació de les Primeres en les quals Teresa diu que “són muts perquè no senten”, per passar així a la seu de la Paraula a la qual, per fer-se realitat, li cal l‘aire i l’esforç basat en l’energia que ho lliga tot. Cal ser receptors de la Paraula feconda, la il•luminadora que ens posa en contacte amb el de dalt. L’aire facilitaria el desig d’anar més endavant de les Primeres, entenent “el reclam intern”, com una veu a la qual, de vegades, l’ànima no fa cas, dominada pels dubtes sobre l’eficàcia de seguir o no seguir el camí. Per arribar al Camí de la Veritat, cal enfrontar les passions, el Dimoni diu ella, amb suavitat amb imaginació creadora i amb l’ajut de la raó basada en la fe; en l’Epístola als Hebreus, Cap. 11, verset 12, Pau diu “sense fe és impossible agradar Déu; la fe és la garantia segura d’allò que esperem i la prova d’una realitat que no veiem” , Teresa tenia fe però també dubtes. L’existència dels dubtes no deixa de crear una mena d’oposició entre raó i fe. Deia Kant: “hem d’apartar la raó i fer una mica de lloc a la fe” . Aquestes segones Morades evidencien aquesta oposició. La fe, per la seva pròpia naturalesa, és de definició difícil, per exemple els anglesos tenen dues paraules que fan una diferència entre el creure, i la fe . Si apliquem el concepte de creença en el sentit metafísic, pot existir una realitat que no veiem però que creiem que existeix, creure és tenir esperança, convenciment intern. Amb ocasió de la possible extinció de la vida d’un ésser estimat, l’acceptació de la realitat de la Vida, física o no, implica la connexió amb la realitat suprema, amb allò que constitueix la composició del Tot.
Teresa també parla d’un procés de neteja, de purificació, tot i que de vegades, sorgeixi la falta de voluntad o de compromís, la “sequedad” diu ella, del dubte, de la temptació de retrocedir, de tornar enrera, síntomes tots de l’experiència iniciàtica basada sobretot en el coneixement interior, tot i la necessitat que comporta de fer canvis i no ser “mut i sord” als clams de la consciència. El símil seria el de la porta del castell, la temptació de no travessar-la i quedar-se amb allò que és conegut, però que un cop dins, quan comença a treballar-se la pedra bruta, apareix la riquesa espiritual. Alhora, cal dominar les fases del treball per aconseguirlo (véncer el dimoni que diu ella) : la fe, la raó, la memòria, la voluntat i l’enteniment. Tota aquesta experiència, però, resulta ser comú als postulats dels sufís, indis, tibetans, etc…en general de totes les tradicions orientals. Fins i tot en un convent de carmelites de Segòvia s’hi pot trobar l’estel de David i dalt de la cúpula de l’altar el símbol de la RosaCreu.
Contrariament al que semblen suggerir les Morades, l’existència dels dubtes no es poden relacionar amb el Gnosticisme que es defineix com el coneixement intuitiu i perfecte de la divinitat i les seves relacions amb el món i l’home, ni amb l’agnosticisme que no accepta altra veritat que la substanciada pel mètode científic i per tant, rebutja la noció de l’Absolut. Tot i això, l’experimentació mística i hermètica és tasca d’un mateix i del propi compromís, no es pot transmetre, s’ha de trobar i avançar fins on cadascú sigui capaç d’arribar.
Malgrat la vigilància religiosa, però i de forma esparsa, Teresa s’atreveix a esmentar aspectes que es podrien considerar inherents a la Francmaçoneria, per exemple, parla de la determinació i la perseverança, de l’oració en el sentit de la introspecció, s’atreveix a racomanar la lectura de “bons llibres”, cosa arriscada en un moment que el Concili de Trento deliberava la manera com tancar les files del catolicisme i de la cultura catòlica enfront del daltabaix representat pel luteranisme, demana que l’ànima tingui “llum” i la necessitat de l’autocontrol per evitar els “mals pensaments”, és a dir, “allò que fem ens fa” com diem nosaltres.
Entroncant amb el símil del castell, un cop s’ha obert una porta, no es pot tornar enrera i la visió d’allò que s’ha deixat ens seguirà sempre, condicionats, per una banda, pel pes de la motxil•la que portem, més o menys plena del que Teresa anomena “sabandijas” i, d’una altra, pel pes d’allò que es porta de naixement que en RosaCreu s’anomena regressió; cal reconèixer tot això en el moment de la decisió de passar la porta i a continuació practicar la fe del savi, la que el fa realitzar una i una altra prova, basant-se en el coneixement i no en dogmes, no aplicables ni en el món material ni en el filosòfic.
Tot plegat evidencia la saviesa de Teresa, allò que nosaltres qualifiquem com voler, gosar i callar mitjançant el treball profund i ardit, per aconseguir la fita final: posar ordre al Caos.

Terceres “Moradas”

Les Terceres Moradas, per similitud amb el Tercer Viatge, es refereixen a la pràctica i l’exercici de l’ascesi fins arribar a trobar la presència de la Divinitat, una tasca que requereix anar pujant pas per pas, d’estança en estança, per un camí ple d’obstacles, fins a la setena, la Unió o el Misteri, la part secreta només assolible mitjançant la Iniciació on es trobarà la llum. Durant la feina de l’Aprenent es crea l’espai perquè el coneixement del 2nd. Grau l’ompli mitjançant l’esforç personal alquímic i transformador i fondre’s amb l’energia universal.
Tota aquesta tasca gradual també es pot aplicar a la feina de l’obtenció del discerniment, el qual, en última instància du a l’aspiració cap a l’Absolut, vencent pel camí el desequilibri, l’orgull, la supèrbia i sobretot el dubte, allò que Teresa qualifica de “sequedad” en un anàlisi psico-analític com si l’amenacés el retrocés, “jo no visc en mi”, diu. Tant el retrocés com l’avançament depèn del karma que portem, per això cal mantenir-se eternament vigilants, “no us adormiu… i estimeu” ,recomana. L’excusa per no voler pujar o trascendir, és la confusió interior que impedeix la introspecció. També parla de la millor manera de véncer la sequera, la l’humilitat, de fer les coses sense esperar res a canvi per no caure en l’orgull. Per això, cal conéixer el món i amb el silenci i l’esperança “ja en tenim prou”, per arribar al foc el qual forma l’essència de la part espiritual; les lleis i les ordenances són paraules buides si no portem res a dins. També Joan de la Creu esmenta el desert de l’ànima, el camí per on no es veu res ni se sap res en la tasca de trobar l’Absolut ideal, enmig de la materialització del món corrent, de la imperfecció, “cal que l’Amor es manifesti, no fabricat per la imaginació, sinó fet en obres” diu.
En el decurs d’aquesta feina transformadora, en aquest camí evolutiu, entrem a les tres vies de la Mística: la purgativa on encara hi som, la il•luminativa on cal fer l’espai perquè hi entri el Bé i la unitiva o unió amb l’Absolut i la Unitat.
Finalment, resulta difícil fer un anàlisi del pensament de Teresa atès que en els seus escrits, que mai no van arribar a les seves monges, s’hi evidencia l’angoixa i un estat d’ansietat, juntament amb un anhel de reintegrament amb l’Èsser Suprem, acompanyat d’una sinceritat desprovista d’artifici, propi de les grans obres literàries.

Les Morades Quartes.

Teresa, però, no tenia coneixement del contingut de la Bíblia la qual no era llegida, sinó interpretada per predicadors especialitzats i encara només limitat al Nou Testament, sense cites ni referències. A banda d’això, no s’hi podia incloure cap interpretació pròpia. Tenint en compte que una Bíblia era un objecte car i probablement les monges no en tenien cap, les carmelites se centraven en la devoció a la Mare de Déu del Carme. Els frares eren els únics guies del pensament mitjançant sermons, llargs i prolixos, amb llatinades incomprensibles per als oients i basats en unes veritats acceptades com a absolutes, un estil que va perdurar fins el 1830.
La Morada 4ª se centra en la importància de la introspecció; ja ha fet les tres etapes primeres i ara tracta de la il·luminativa, no refusa la raó tot i que el pensament pot desviar-se i se centra en la meditació seriosa, parla d’abandonar-se a l’obertura del foc, d’esponjar-se, de no esperar res, de deixar-se anar, sense obligar-se a res, si no hi ha distraccions, la realitat es manifesta. Ens trobem al mig del castell, hem deixat tres habitacions on s’ha treballat la part ascètica i a la quarta s’obre la porta al món sobrenatural en un intent de comprendre l’evolució de l’ésser humà, d’altra banda, un tema global comú a totes les religions i creences.
El 4rt.·. nivell constitueix el replà entre els 3 de baix i els 3 de dalt mentre que “las cosas ponzoñosas” es queden fora del castell. Pensar molt, millor estimar molt, sense que s’hi involucrin els pensaments desordenats ni fantasies excessives en el sentit del peu del gravat de’n Goya que diu que els fantasmes de la raó poden produir monstres. Teresa, que havia de pensar molt a causa de les poques fonts que tenia a l’abast, coneix la confusió, la manca de paraules comú a les persones de poques lletres fins a l’extrem d’alertar les seves monges contra el “flaco natural” i la caiguda en l’error, recomenanat-les no assemblar-se a “las mujeres locas”, per prevenir-les contra el fanatisme fill de la ignorància, enmig d’un esforç de redactar-ho tot de forma pedagógica.
Parla del tema del cor, del centre de l’ésser, on no s’hi pot accedir si Ell no et crida, on cal la humilitat que no neix del cap sinó del cor, la meditació que serà positiva si Ell ho vol.
Les Moradas constitueixen un recorregut espiritual ric de simbolisme i de camins segons la naturalesa de la persona que els fa. Els místics islàmics recorden Teresa. Si es comparen les tres cultures es podrien trobar similituds i convergències de camins espirituals.
Altres místics de l’època recomanen no pensar massa i “treballar amb les mans”, un model del qual en seria la mateixa Teresa, persona activa i contemplativa.

Les Morades Cinquenes.

A les cinquenes s’esmenta la disposició a la gràcia i el despullament i la renúncia a tot, comú als anacoretes. S’assenyala el menysteniment del cos que manifesta Teresa d´Àvila, quan matèria i esperit estan interrelacionats, semblant a un poema d´un sufí medieval sobre la crisàlida i el seu procès de construcció de la morada eterna per arribar a la fusió de les noces místiques. També es fa referència al procés de transformació i es remarca que cal treballar ara i aquí per construir la casa definitiva de l’ànima. Tot i que el text sembla més aviat referir-se a una transubstanciació que no a una simple transformació, ésent la part immortal la consciència increada.
Alhora, s’hi expressa una reflexió sobre la llei de l´equilibri que ho regeix tot. D’altra Banda les Moradas de Teresa d´Àvila són una reflexió sobre l´ego que cal que sigui domesticat perquè l´ànima pugui reunificar-se amb la puresa original. De fet, ens trobem en un procés evolutiu constant d’acord amb aquella màxima que diu “Feliç aquell que pot saber la causa de les coses” i no els efectes perquè la gràcia de Déu és allò que et fa. Malgrat que, avui, els científics diuen que la matèria és esperit congelat i que les emocions són químiques i influeixen en el cos.

Les Morades Sisenes.

En la Sisena Morada és dóna compte del coneixement de la pròpia naturalesa, que és humana i divina, així com després de molts treballs, es copsa la veritable saviesa, o coneixement de la Realitat última. En aquest punt, ja sense els grans treballs per arribar-hi per la intervenció de la gràcia, se surt de la ignorància.
Però perquè la naturalesa divina pugui aflorar o regnar, Teresa utilitza sempre la imatge del Senyor en la seva Majestat, la humana s’ha de desprendre completament de totes les adherències, que més que corporals en la Sisena Morada són psíquiques i també espirituals. Teresa fa molt d’èmfasi en l’orgull espiritual que pot fer creure que algú es cregui més bo o més sant que els altres.
L’adveniment del SER -el Jo Sóc, com trobem escrit en el text de Teresa- o la clara visió de la Realitat, demana una última purificació prèvia: una mort metafísica que podria ser comparada –i Teresa ho fa- amb la Passió i Mort del Crist.
Per això en aquesta Sisena Morada té lloc la NIT FOSCA de l’ànima, el calze amarg que s’ha de beure fins a la mort de l’ego, que és l’últim -i tan resistent- vel abans de veure la llum o pas a la Morada Setena, on té lloc la unió amorosa entre les dues naturaleses, la humana i la divina en la cambra interior.
La NIT DE L’ÀNIMA, per treballosa i dolorosa, no és resistible per a tothom, adverteix Teresa. Podem imaginar aquesta nit en la imatge d’una escala de set graons on n’hi falta un. El perill de caure pel forat és evident, fins i tot hi ha perill de morir psíquicament i espiritualment en aquest estadi, adverteix Teresa a les seves monges.
La penes i perills són més intensos que mai, perquè en aquesta Sisena Morada se li demana a l’ànima una gran fortalesa psíquica i espiritual. Però si els treballs són més penosos que mai, també és cert que és el mateix Senyor qui proveeix la força necessària per a resistir llàgrimes i malalties, burles i incomprensions que s’han de deixar passar com penes del Purgatori, que això són. Una gran fe en les qualitats o potències de la vida veritable que en algun moment s’han besllumat en l’oració contemplativa, donen confiança per fer el salt mortal que, no obstant, és un salt de vida, de resurrecció. El problema, peerò, és que ella no rep res, hi ha un silenci absolut a l’altra banda perquè intenta rebre el mateix que dóna i no és així, resulta una altra forma d’amor. Això ho sofreixen la majoria de místics éssent aquest el gran dubte: “estic equivocat, hi ha Déu o no existeix”. Has de fer el camí passar de la forma determinada de com ho entens a com és la Veritat.
Les fletxes de Cupido són com el cor encès de foc, un braser del que salta una espurna que l’entravessà dins l’ànima que és l’esposa, l’espòs seria l’esperit en les setenes morades, que seran les de la unificació, les de la sisena són de la ratificació.
Consagració, mortificació, però queda enrere el “muero porque no muero”. Ara és amor amb alegria aquesta espurna, i tinc un foc que no puc treure de dins, és la unió del “Cantar de los Cantares”. En “El missatge retrobat” de Louis Cattiaux és la unió de l’espòs i l’esposa. És un patiment saborós, és un desig insatisfet d’amor amb l’estimat. A més, l´ánima es troba dins d’un cos mortal, té una visió de la vida molt lligada a la mort. És la purificació per arribar a aquesta unió amb l’absolut, però la mort no com absolut sinó com element que cal integrar, seria “estar siempre muriendo….”.Aprenentatge, auto coneixement, dissolució de la personalitat, morts petites quotidianes, malalties expectants de transformar la negativitat en un bé absolut, un bé general amb que ens hem de dissoldre.
Aquest amor comunica amb la setena, mitjançant una porta oberta entre les dues, difícil d’entrar-hi si no s’ha passat l’experiència de l’amor intens que sent la gent que es recull a dins de sí mateix, en la part divina on passa l’escala per trobar la llum.
D’altra banda, Teresa, té un profund sentit d’insatisfacció, no rep, no l’estimen i per això es vol morir perquè ja no hi ha res que l’interessi, no troba res.
Tot està en l’interior de cadascú, la nit i la llum estan a l’interior, són les noces místiques. Si ens quedem en la sisena ens morim, però si pots saltar per damunt d’aquest forat ens trobem amb la veritable il·luminació, tot i que ningú pot assegurar-ho. Ha vist per una escletxa aquest moment en que estàs realment suspès, on estic?, no toca a terra ni al cel, estàs en un estadi entremig i sent com un benestar, és un besllum d’aquesta realitat, es possible sentir-la i la pot recordar. Poden passar anys en una vida abans de que no es torni a produir, però et queda aquesta empremta d’aquesta realitat que està per damunt del meu cos mental. És qüestió de fe.
A la sisena es troben els dos camins. Com que deixa de creure en tot, l’únic punt on agafar-se és a l’amor no amb parella, sinó amb un ser superior i en la pròpia humanitat, per això és la mort, reconèixer on ets, en un acte d’amor conscient i fe per ells i per la humanitat.
Consciència de que estem aquí com de préstec i que has de tenir una desafecció amb tot el que és material fins passar al nivell espiritual i donar-te al Ser Superior i a la humanitat. Cap a un discipulat, centralitzant els coneixements esotèrics o místics en un servei cap a la humanitat. L’ocultista també té la nit fosca de l’ànima.
Apareix molt el dimoni. El tro que no sona, la “soledad sonora” que lliga amb el silenci. Tots busquem respostes, si no les trobes, te les fabriques, però no se’n queixa. Teresa diu del confessor molt elegantment que és un inepte. Per rebre més és obligada a més, no a rebre glòria en el propi palau que és el mateix Déu, sinó passant les maldats en aquesta vida.
Podria dir-ho més simplement però s’obliga a fer disquisicions i repetir el mateix argument en situacions diferents. Cita la solitud de l’hort de les oliveres i la “zarza ardiendo”
Es podria dir que és més raonadora que mística quan es demana si algú pot explicar que és el salt en el buit per trobar la il·luminació, la Veritat i què passa si l’has trobada i és la mort; i s’està queixant perquè ella creu que està enamorada de Déu, se l’estima per sobre de tot, aquest és el salt endavant. Si ho fem en sentit metafísic que és per nosaltres?, si no ho juguem to,t no perdem o guanyem. Que guanyem?, és la pregunta.

Busca respostes i les troba per si mateixa, en l’auto convenciment, potser és això el salt al buit, un altre cosa és que caigui a baix de tot. En el cas de Teresa, malgrat molt del que ha llegit, no hi veu causalitat, és l’opció d’ella d’auto convenciment. Parla amb una certa angoixa vital.
Vida a la vida, la mort com a vida superior; volia sortir d’aquesta vida limitada. Plató ho explica en el mite de la caverna, sabem que hi ha una existència més alta, superior, creiem en una altra vida que transcendeix els límits. Ho hem experimentat pels sentits, ho havia viscut d’una manera encarnada fins i tot. I aquestes fletxes semblen que han de fer mal, però hi ha un plaer, una vida plena d’una manera molt vibrant. Si fem una lectura psicoanalítica està sublimant, experimenta pels sentits. Res no es pot sentir per d’intel·lecte si prèviament no ho han experimentat els sentits.
Hi ha hagut persones que a través de la meditació o contemplació han pogut saltar de pla i han pogut tenir contacte amb aquest ens superior, però ella no entén res, ha de deixar de ser ella i intentar fer un treball individual o de grup, en un esforç d’explicar la seva experiència.
Comença experimentant del cos físic, adverteix que el que passa és de nivell mental fins un tot, parla de l’amor impersonal, és universal, a tot a tothom. El cercle es va eixamplant, cada vegada és més mental i més espiritual. En aquesta morada hi ha més perills, pots caure a nivell de molt amunt.
Ella es dóna com amb l’eucarístia, un trosset de pa es reparteix entre els germans, el dóna tot sencer, repartit en petits trossets a nosaltres i a tota la humanitat. El misteri de l’eucarístia des del punt de vista metafísic és despendré’s de tu mateix per donar-te completament als altres. Si ets capaç de fer-ho es converteix en el salt al buit, en donar-se en plenitud, en consciència, en tots els nivells. És com el concepte que va crear Teilhard de Chardin del Crist còsmic.La ”Vida”que li van segrestar és anterior, és el primer, les Morades, és l’últim, ella ja ho ha experimentat i dins de la seva experiència intenta ser el més didàctica possible perquè les germanes no són molt lletrades tot i que poden ser madures, ella diu “ no sé si m’hi aproximaré prou perquè l’experiència és molt difícil d’explicar-la”, però posa exemples, les que ja hi han passat ho veuran, hi ha passatges que costen una mica. Diu que hi ha molts camins, aquest n’és un i cada persona té el seu propi. Hi ha camins i carreteres.
Ens acosta al concepte dels romàntics de l’obra total, mentres escriu les Morades, el Llibre de la Perfecció i altres obres.Hi ha nombroses vies per arribar a un punt final. Quan intentes parlar amb Déu a través de l’oració sempre demanes coses materials, és curiós per què hauries de demanar coses de caire superior atès que ja estem en el món material. Un home prova de purificar-se en vida, suportar el dolor, dejunar . Al Japó , segons el budisme zen, una persona quan arriba a una determinada edat se’n va a la muntanya a suïcidar-se.

Les Morades Setenes.

Queda clar que la unió que era ocasional, que els estats d’embadaliment i èxtasis d’abans desapareixien, per transformar-se en una unió definitiva. Descobreix la unitat, la saviesa, la força i la bellesa, és una visió de les 3 persones i ho constata.
Reforça la consciència de la unitat estable, parla de dos aspectes que s’ajunten i semblen un, com una gota que cau en el mar.
Aquí hi ha molta feina però en cap moment perd la Pau assolida, com un Rei dins el Centre del seu Palau, i s’oblida de sí mateixa per dedicar-se als altres, Déu ja proveirà. El servei a la humanitat resulta el més evident en aquesta morada: perdonar als que ens ofenen i fins i tot estimar-los.
Ja no vol morir d’amor, ara vol seguir vivint per servir als altres. Obrar, “de què serveix parlar si no fem res, cal cercar on podem ser útils, si ens quedem només amb la paraula involucionem. Ajudar als que són a prop, no en coses impossibles, que les posa el Dimoni.
Destaquen 3 vessants: la pràctica, parla de Marta i Maria, una als peus de Jesús sense ajudar a l’altra, no només cal resar, cal practicar les virtuts; l’ortodoxa, la dels principis catòlics, l’oració, el dolor, l’humilitat, creença que aquest món és una vall de llàgrimes, renuncia absoluta i lliurament total en mans de Déu; l’espiritual, aquí s’atreveix a tocar el nus de la qüestió, la diferència entre ànima i esperit de la qual gairebé no en parla per por de relliscar, però hi creu. Es queda amb la definició que en fa Jung: “L’ànima correspon a un estat psicològic.. designa una relació amb l’inconscient .. conté part de terrestre i part de sobrenatural… l’ànima constitueix l’arquetip d’allò que és femení i que gaudeix d’un paper d’una especial importància en l’inconscient masculí.”
Joan Pau II i Benet XVI van dir que ni l’infern ni el cel no són altra cosa que un estat mental.
Unió i fusió amb l’ànima. La pluja cau en el riu i acaba en el mar, és inseparable. La guspira divina, l’esperit crístic que és despertat en la caverna o cavitat del cor és comparable al naixement de Jesús. En el Temple de Salomó hi ha una situació de silenci interior i de goig. Amb joia i delit. Aquest camí cap a l’interior respon amb alegria, és un estat del ser, no una resposta. Cal el treball, el servei, orar i contemplar, cal entrar a les morades sense llicència de les superiores. Pots aconseguir la llibertat si pots entrar-hi. La veritat et fa lliure, sóc en realitat aquesta essència.
En el nostre interior tenim la llum, la portem a dins. A la seva època l’acceptació de les normes i la tradició eren la base, però ella se les salta i escolta la veu interior, és una persona integra. Seria l’art de construir sistemes, un sistema viu perquè som éssers vius. El camí és interior, recerca d’ella mateixa, qui som, on anem, tens una espurna divina i la divinitat som nosaltres mateixos, ella va arribar-hi.
No és la voluntat de la persona, ni el treball el que ho fa. L’esperit bufa on vol, la gràcia es dóna a gent que no havia fet cap camí, com San Pau per exemple. Tot està a la disposició per arribar a la Veritat, a la Saviesa, per trobar una font inesgotable. El desig d’immensitat no s’acaba mai. En la setena morada està en el centre del cercle.
L’espiritualitat, el cel i el bé el portem dins. Quan es té pau, es veuen les coses clares; l’evolució personal de cadascú de nosaltres és molt difícil però no impossible d’explicar. A la taula del pare tots hi som convidats, tenim la guspira divina encara que no sabem ben bé que és.
Cal creure en l’estimació al proïsme participant en la construcció de la humanitat i d’ell mateix. Cal creure en anar en contra de l’engany, lluitant per un món més just i més lliure. La il·lusió de fer un bon treball, ho entén com a transformació de la persona i la humanitat.
Hi ha la percepció física més la mental, no veu que tot sigui mental. És una gran història d’amor. La setena morada serà la que tanca i cobreix aquesta obra, com la cúpula d’una construcció. Així les set estances són també un mapa, un recorregut o camí espiritual de l’ànima fins a retornar al seu origen, que és espiritual.
És aquesta crida de l’esperit la que ens mou a buscar el camí perdut, la filiació perduda amb el Pare o Principi espiritual, el “camí estret”. Es passa una última prova: la famosa “nit de l’ànima”, la qual podem assimilar a la crucifixió de Jesús que només es pot superar amb la fe, l’esperança i la caritat, que és amor.
Jesús ho va dir: Jo i el Pare som U.
L’amor a la ciència porta a buscar la Veritat.
Si ens remuntem a l’època pre- bíblica des de Mesopotàmia, ja es mirava cap amunt, després els Grecs i la Bíblia. Busquem un coneixement. Quan es traspassa un punt i et comences a conèixer, veus que no és això el que busques i a l’altra banda no hi ha un Déu esperant-te perquè seguis al seu costat. Doncs que és? Hem de descobrir eines, són estats de consciència col·lectives, aquí hi ha el verdader esperit. L’únic que coneixes és l’ermità que ha encès l’espelma il·luminant el camí. Si hi ha un Déu, un Diable està aquí a la Terra en forma d’amor i de guerra.. Ajudem als altres, cadascú en la seva feina.
On puc intervenir jo? Quan deixi aquesta existència, he fet alguna cosa?. La filosofia és intentar descobrir quin és l’estat i la tasca final de l’home.