La Francmaçoneria

La paraula Francmaçoneria prové etimològicament de les paraules angleses “free”, que vol dir lliure i “masonry”, que vol dir obra, és a dir: obra lliure o, per extensió, “constructor lliure”. Aquesta mateixa etimologia i significat donen en francès el terme “franc-maçon” i en català francmaçó. Potser no tots els francmaçons (o maçons, dit més comunament) el sabrien definir amb prou exactitud, ja que la francmaçoneria (o maçoneria) és una institució simple i alhora ben complexa, que s’adapta a cadascun dels seus integrants segons necessitats i visió del món particulars; sempre, però, facilitant unes eines comunes als seus membres de cara al millorament de la societat i a través de l’anàlisi de la realitat en cada moment històric.

Les arrels històriques de la Institució tenen una data: el 24 de juny de 1717, quan es constitueix la Gran Lògia de Londres. Els pastors Desauguliers i Anderson en seran els artífexs al decidir-se a formalitzar una nova francmaçoneria “reflexiva”, que s’havia anat gestant des de feia cinquanta anys d’ençà de l’acabament total de les catedrals. És el que es coneix com a pas de la francmaçoneria operativa a la francmaçoneria especulativa. Aquelles lògies de picapedrers es reconvertiren i començaren a estendre’s per albergs, rebotigues i presbiteris aplegant “grups de pensament”, compostos pels  anomenats gentlemen masons: gent d’església, místics, advocats, jutges, notaris, comerciants, artistes i fins i tot alquimistes, mags, rosacreus o cabalistes. A recer d’orelles i de mirades indiscretes, aquestes assemblees discutien de política, filosofia, creences, ciència, art, música… entre pintes de cervesa o vi francès. De fet, no fou altra cosa que la resposta a la llarga guerra de religió larvada que encara existia a Anglaterra. O, dit d’una altra manera, un contrafoc contra la intolerància tant catòlica com anglicana. Aquest fou el nucli essencial d’aquella primera Gran Lògia i l’esperit que ha animat l’Orde des d’aleshores. Adaptat, això sí, al progrés i evolució de cada societat.

I hi ha també unes arrels mítiques amb relativa versemblança històrica. El temple de Salomó, les piràmides egípcies, la gesta dels templers… Arrels que han fornit elements i continguts importantíssims en els diversos ritus, l’esquelet mnemotècnic de la francmaçoneria. Com a societat iniciàtica, productora d’una dramatúrgia a partir dels tres graus primigenis (els d’aprenent, company i mestre) excel·leix la gran figura llegendària de l’arquitecte-constructor Hiram, el mestre d’obres de Salomó, arquetip universal que ens remet a la necessària i constant meditació sobre la violència de la societat humana i com cal superar-la si volem continuar essent dignes d’anomenar-nos homo sapiens.

A partir d’aquests pressupòsits genèrics, un dels adjectius que podria definir l’Orde fóra “espiritual”, en la mesura que agrupa éssers humans amb interessos comuns. És la recerca de respostes a tot allò que transcendeix la vida, el gènere humà, la natura, l’experiència o la comunió que existeix entre tots els homes i dones. Intenta respondre a les ancestrals preguntes de qui sóc?, ¿d’on vinc?, ¿cap a on vaig?, però cercant-les en el propi interior, amb l’ajut dels altres membres de l’assemblea (la lògia) vers l’assoliment ideal del concepte clàssic grec de l’ “egrègora”.

Constructors lliures. Construir què? Construir-nos a nosaltres mateixos com a membres responsables de la societat on vivim. La maçoneria pretén promoure a través dels seus components la imaginació, el pensament original i el domini de la paraula i en general tot allò que afavoreixi l’intercanvi de punts de vista, de pensaments i d’actituds. Un maçó no ha de mirar el món de forma limitada sota el punt de vista de la raó que pensa tenir, ha de saber que ell tot sol no pot obtenir la veritat. Amb tot, la peculiar simbologia maçònica mou els maçons a detectar els errors que un mateix hagi pogut cometre i a establir un propòsit de millora en relació als altres. El bon maçó serà bon espòs, pare, fill, germà, amic, veí, company, treballador, ciutadà… o, almenys, hi perseverarà. Maldarà per fer una societat millor, més justa, més lliure, més igualitària, més fraternal.

La francmaçoneria no és essencialment una institució benèfica encara que en cada trobada es faci una petita i voluntària recollida de diners per ajudar una determinada obra filantròpica o aquell que ho pugui necessitar. I és filantròpica en intentar fer, a través de la nostra actitud i comport, un món millor. No és un club d’amics, encara que puguin fer-s’hi grans amics (i no hi és aliè el fet que, entre maçons, ens donem el títol de Germà / Germana). No és tampoc cap club de negocis, encara que hi hagi la possibilitat de fer negocis entre maçons (com es fa entre no maçons). Però el negoci fonamental, prioritari i més important –cal insistir-hi – és el millorament espiritual, intel·lectual i moral de cadascun dels seus membres, independent de races, creences i origen social. La maçoneria, doncs, no és un poder polític, social, econòmic ni cultural, tot i que la política, la societat, l’economia i la cultura hi siguin presents i debatuts intensament. És un institució viva que es mou al si d’una societat millorable. S’ha afirmat sovint que religió i política no poden debatre’s en les sessions. Sí que se’n pot parlar, però sense fer proselitisme. Com a institució és apolítica, adogmàtica i no religiosa, mal que treballi “a la glòria del Gran Arquitecte de l’Univers”, concepte obert i ampli que uns poden anomenar Déu, Al·là, Buda, Shiva, Ciència…

Simbòlicament, cada indret on es materialitza l’organització maçònica, és un cos de Llum on no hi ha de prevaler cap bé personal sinó el bé general comú de tots els integrants. En la maçoneria treballem en pro de tota la humanitat amb una divisa al frontispici: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

Els francmaçons ens reunim en un local anomenat Lògia. Les nostres trobades es diuen “Tingudes” i tenen lloc en el que és el nostre Temple, anomenat també taller perquè és on s’apleguen moltes de les eines utilitzades antigament en la construcció; moltes de les quals encara avui vigents. Aquestes eines tenen un marcat significat simbòlic. A ull nu podria semblar un caos, però en la mesura que un Mestre ens va instruint, en el sentit de posar en ordre totes aquestes eines i de com fer-les servir, tot pren un nou sentit. Cal conèixer on són, per què hi són, per a què serveixen i com. Aquesta és la primera tasca de l’aprenent de qualsevol ofici d’un taller i és també el treball de l’Aprenent com a Constructor del Temple Intern, és a dir, el que s’edifica cadascun mateix. Traduïdes simbòlicament, totes aquestes eines constructives esdevenen una metàfora del correcte capteniment humà:

  • La pedra bruta (no treballada): l’ésser humà no perfet
  • La paleta: fraternitat, tolerància
  • El mallet: intel·ligència, competència
  • El cisell (escarpra): discerniment, eficàcia
  • L’escaire: justícia, lògica
  • El compàs: veritat, mesura
  • La plomada: equilibri, integritat
  • El regle: rectitud, precisió
  • El nivell: igualtat, observació
  • L’alçaprem: potència, voluntat
  • El sedàs (garbell): selecció, contenció…

Algunes veus malintencionades i ignorants parlen amb menyspreu dels rituals practicats en les Tingudes. Els rituals emprats en les trobades maçòniques tenen per finalitat crear un impacte dramàtic sobre la subconsciència, per ajudar a trencar la inèrcia dels vells models d’hàbits negatius. Obren les portes internes per ajudar al maçó cap a la construcció d’un nou i millor ésser humà en ell mateix. Cal considerar-los com a meditacions en moviment que desperten la saviesa, la força i la bellesa espiritual de l’ésser humà, la pedra que ha de bastir tant el “Temple Intern” de la persona com el del “Temple Maçònic” (visualització de l’univers que ens acull) en la via de construcció de la Societat Ideal.

El maçó és lliure. Lliure perquè creu en la llibertat, lliure perquè ha pogut desfer-se de lligams impropis que fan malviure molts i molts dels seus companys humans. És lliure per entrar a la francmaçoneria i és lliure per sortir-ne quan vulgui (una porta estreta per accedir-hi i ben ampla per eixir-ne). L’única declaració que el profà ha de fer en presentar-se davant d’aquells que seran els seus germans és: “Sóc lliure i de bons costums”.